No és molt usual fer servir el gènere epistolar a l'hora de fer la ressenya d'un llibre. D'aquest intent, no sé què en sortirà; tanmateix, en qualsevol cas, considero que pot ser la forma més honesta en la qual un agnòstic es pot atrevir a penetrar en els secrets de la fe. Els savis contorsionismes de la raó poden equivocar-se, i de fet ho fan, però no se'ls pot retreure res a idèntiques cabrioles del cor. Per això, amic Cinto, ja que l'estil epistolar té molt més a veure amb una confessió entre iguals que amb una crítica en el sentit estricte de la paraula, vull escriure't aquesta carta, amb la certesa que no et ferirà ni infravalorarà de cap manera el teu treball. Tu ho has dit: “Del respecte manifestat cap al que és important per als altres, no en pot venir mai res de mal”.

Admeto que no sóc una exegeta, fins i tot he d'aclarir que vaig rebre una educació laica, però amb una certa gosadia m'he acostat algunes vegades als textos sagrats, ja que per a dissentir calen també armes. Un agnòstic -com molts creuen- no és algú que nega l'existència de Déu, sinó una persona que reconeix categòricament i humilment la pròpia insignificança a l'hora d'accedir a la coneixença de l'absolut. Hauràs de perdonar-me, doncs, si em perdo en els misteris de la Santíssima Trinitat, entre els quals tu et mous com peix a l'aigua, o bé si entenc la resurrecció de Jesús en una altra dimensió humana que no té res a veure amb l'evangèlica.

El meu pòsit cultural va agafar de diversos llocs algunes nocions respecte al Creador més en consonància amb les meves tristes filosofies d'estar per casa. En aquest sentit, em féu un efecte especial la de l'humanista Marsilio Ficino, el qual arribà a dir que “Déu conté totes les coses perquè n'és l'origen, i l'home perquè n'és el centre”, justament en una època, la del Renaixement, en la qual molts de papes malversaren la dignitat que el tron pontifici els havia conferit.

Crec que els teus mots traspuen tota aquella saviesa: aquella barreja de coneixement arcà i de bona voluntat que fa grans els homes i les obres en què ells treballen. El teu testimoni sorprèn pel coratge i la valentia amb què parles dels teus propis sentiments en una confessió pública a la qual no estem acostumats. Et mostres amb la fragilitat d'un nen davant de l'amor i amb la força d'un tità davant de la fe, i és aquesta paradoxa allò que commou i convida a la reflexió.

Saps que els vells rudiments de la raó i les exigències de la crítica històrica poden fer-nos adversaris en molts combats, però em tornen a consolar les teves paraules quan referint-te a la “Santa Casa”, al voltant de la qual es construí el santuari de Loreto, també tu admets que, tot i que l'autenticitat històrica de la llegenda pot ser qüestionable, qui hi va amb esperit de fe se sent veritablement ajudat. En realitat, en el món en què vivim, el dogma fa equilibrismes de funàmbul en una corda estirada, afluixada en un anar i venir amunt i avall d'interpretacions de segles. Rep tots els afalacs i les lloances del creient, però també els cops secs d'oposició de qui es resisteix a subordinar el raciocini i les lleis de la natura a les “Sagrades Escriptures”. La fe, tanmateix, és quelcom ben diferent i pot conciliar-se amb palpables evidències, desbaratades pels interessos -no sempre lloables- del poder i dels temps.

No hi ha res que hagi de ser reverenciat més per l'home que la fe dels homes, perquè aquesta és sempre lícita i alhora necessària. Tu ho has entès millor que ningú en el teu audaç pelegrinatge espiritual, perquè els éssers íntegres i sensibles no són estrangers enlloc.

Ja ho veus, amic Cinto, quants de punts en comú poden tenir un agnòstic i un creient, malgrat que, potser, alguns extremistes del teu bàndol o del meu es neguin a acceptar-ho. Almenys nosaltres sabem que per damunt d'alienes elucubracions -més o menys ben intencionades- també ens uneix la insignificant nimietat de sentir el món amb el batec assossegat de la poesia. Tal volta, l'Església s'equivocà en alguna ocasió no valorant en la mateixa mesura els seus profetes i els seus poetes. Que no et desaprofiti, perquè “aquell cel trist de Nagasaki” o “aquella aturada en el camp d'extermini de Dachau” -de camí cap a Colònia-, dels quals parles en el teu llibre, evoquen imatges d'un lirisme captivador -digne del darrer Evangeli-.

Amic Cinto, tu has fet tot sol el camí fatigós d'Orient a Occident a la recerca d'un sentit, per això saps, millor que ningú, que hi ha camins massa costeruts, pedregosos o estrets per a recórrer-los sense que ens vinguin a sostenir.

Espero que, aquesta vegada, un agnòstic i un creient s'hagin encaixat les mans a la meitat d'un nou camí. No sabem mai què ens ofereixen els temps, ni quines convulsions ens té reservades la història.

Montserrat Rico Góngora (escriptora)
Badalona, 22-V-2006