Estem sempre en camí, d'una forma o d'una altra. Fugint de quelcom o d'algú, o potser fins i tot no rarament de nosaltres mateixos. Cercant un ambient més adequat on viure, anhelant un “nostre” lloc on poder expressar el que ens sembla que portem a dintre. Responent, en el millor dels casos, a una crida profunda que ens fa entreveure una missió, una tasca que ens és confiada, i ens esperona a deixar seguretats adquirides per arriscar-nos a avançar cap a una indefinida “terra promesa” que, malgrat algun visionari o profeta ens digui que regalima llet i mel, tot i saber-la propera i destinada a nosaltres, ens resulta àrida i gairebé impossible de fer nostra.

Les circumstàncies poden canviar: els països, el context cultural i social, les llengües. Tanmateix, qui es posa en camí, responent a una exigència pregona que brolla del fons del propi cor, s'adona que gairebé a tots, tard o d'hora, ens és oferta la possibilitat de viure amb més consciència i llibertat la pròpia vida, començant un viatge interior molt personal que pot ésser emprès per qualsevol i que no comporta necessàriament haver de moure's físicament.

Aquest recull d'escrits inicia amb unes breus ratlles escrites en un quadern de notes que portava amb mi a l'avió que em tornava a Europa després de gairebé disset anys de viure al Japó. Foren anys viscuts intensament, rics de vivències i de persones conegudes que m'obriren moltes finestres i em feren veure horitzons nous. Anys en els quals tot tractant de donar-me i de compartir amb els altres, sobretot vaig aprendre: a escoltar millor, a tenir menys presses, a “intuir” més que no pas a voler-ho fer passar tot pel sedàs de la raó. Foren anys en els quals vaig tractar cada cop més d'ésser sincer amb mi mateix, amb els altres, amb Déu.

Déu. Un sol mot per a dir tot el que va més enllà dels nostres mots. Déu, per definició Misteri on s'origina a cada moment cadascun de nosaltres i l'Univers sencer, la Vida en Ella mateixa, la Veritat que pot fonamentar les nostres petites i sempre limitades veritats. El contacte constant amb persones de tradicions religioses diferents de la meva m'ha interpel·lat quotidianament, i no he volgut mai donar respostes “prefabricades” ni repetir simplement coses sentides, sinó que sincerament, en la mesura que he sabut i he pogut, he provat abans que res d'entendre els altres i, només quan els altres s'han interessat al que jo era i creia, he començat a compartir en primera persona la meva fe i les meves conviccions, que precisament en aquesta dinàmica dialògica he anat amb el pas del temps aprofundint i personalitzant.

Les poesies aplegades en aquest llibre, tot i reflectir explícitament sovint la dimensió espiritual, no voldria que fossin simplement titllades com a “poesia religiosa”. Amb aquest classificació em temo que força persones sensibles i obertes amb qui m'agradaria, a través d'aquestes pàgines, “caminar endins” plegats, no es veurien potser gaire motivades a emprendre'n la lectura. Si parlem amb el cor i compartim allò que hem viscut, a través d'un llenguatge en comú com pot ésser el poètic, estic convençut que podem dir-nos-ho tot i que podem entendre'ns, més enllà que les nostres visions del món i de nosaltres mateixos puguin ésser semblants o molt diferents. Malgrat que puguem presentar-nos radicalment diversos, en les coses importants que ens qualifiquen com a éssers humans, estem molt més a prop del que externament es podria pensar. És en aquest nivell que és possible compartir sense filtres i plenament els nostres camins interiors. Gràcies per permetre'm de fer-ho amb tu.

Cinto Busquet

Presentació de Salvador Sunyer del llibre "Caminant Endins"

Els poemes de Caminant Endins són l'essència lírica i destil·lada d'un itinerari espiritual, un viatge a l'interior del propi jo del poeta per a entreobrir, a través de les boires de la pròpia poquedat, un Déu a qui només s'arriba amb l'ajuda dels altres homes, als quals al seu torn ha d'estimar per poder estimar Déu. És a dir: A Déu amb els altres i per als altres! Un viatge que no et podria organitzar la millor agència de viatges del món!

Els poemes venen datats en el llibre per rigorós ordre cronològic de l'agost de 2003 al Nadal de 2005. Gairebé dos anys i mig en què Cinto, viatger d'alta volada, no ha corregut només la ceca la Meca i la Vall d'Andorra (com dèiem abans quan la gent parlava en el ric català heretat dels nostres avantpassats) sinó que ha voltat tot el món conegut, d'un cantó a l'altre, perquè al costat de les dates dels poemes hi consten els llocs on han estat escrits: Tòquio, Lisboa, Washington, Gran Canyó del Colorado, Manhatan, Xicago, Barcelona, Girona, Roma, Albano, Assís, Arezzo, tota Itàlia del dret i del través.

L'autor ens mostra en cada poema la seva pròpia experiència vital, profundament religiosa, és a dir la seva riquíssima vida interior. En aquest viatge a tall de confessió general, en aquesta meditació sobre un camí endins, hi trobem una ruta, la del poeta, i que ell amb pruïja missionera, sense adonar-se'n, voldria que en certa manera fos també la del lector... Viatge personal, intransferible i incert com ho és qualsevol viatge; camí per descobrir -a voltes no pas planer sinó nebulós i cantellut- rere una llum que ens crida.

Malgrat els recels sobre la poesia religiosa manifestats per l'autor en el seu pròleg, Caminant Endins és poesia religiosa, no encara poesia mística, tot i que hi ha alguns poemes que pel meu gust s'hi acosten força. Déu n'hi do la llista d'egregis sacerdots poetes que l'han cultivada. Començant per mossèn Cinto, Costa i Llobera, Jaume Collell, Llorenç Riber, Carles Cardó, Miquel Melendres, Camil Geis, Pere Ribot, etc. Benvinguda poesia religiosa, no ens en sobra pas! Que Cinto Busquet vingui ara a engrandir la família de sacerdots versificadors és no cal dir un motiu de joia i de renovada esperança de la qual em congratulo i ens congratulem.

El títol del volum “Caminant endins” ( no enfora!) i els de les tres parts de què consta, ens indiquen prou clar l'itinerari seguit, el camí fet i el camí per fer: la primera part, “Foscor d'albada”; la segona, “Horitzó llunyà”; i l'última, “Claror d'estels”. És el recorregut encinglerat d'un dia simbòlic, més o menys llarg, en el qual anem de l'alba vencedora de la fosca al ple dia amb un horitzó prometedor, no per llunyà menys engrescador, per acabar sota la viva claror dels estels.

Una llengua noble i viva que amanyaga com una mà benigna i alhora talla com un ganivet roent en uns versos en què deixa de banda els encotillats clàssics de la rima, el desplegament rítmic dels decasíl·labs i l'accentuació majestuosa dels alexandrins per presentar-nos uns versos transparents, sense boll ni palla, nets d'oripell i enfarfec i escampant arreu aquella fragància aspra i neta del romaní i l'espígol. Uns versos aparentment senzills, però blancs, lliures, nus, intimistes i condensats. Comprimits molt sovint en 2, 3, 4, 5 síl·labes, en la línia dels haicús avui tan en voga; no són els tres versos amb solament 17 síl·labes dels haicús però no els en falta gaire per ser-ho. Tanmateix això no és cap demèrit sinó tot al contrari. És més difícil de fer uns poemes despullats de plomissalla, només plens de substància, que uns altres de més esplendorosos amb poc suc i molt bruc.

Salt, 17 d'abril de 2006
Salvador Sunyer i Aimeric