Si hi ha alguna religió de la qual sigui realment deutor, a més del cristianisme per suposat, aquesta és el budisme. Són gairebé vint anys que m'hi confronto, i he de reconèixer que el contacte directe i quotidià amb un món culturalment budista com el Japó i haver pogut establir relacions d'amistat amb monjos i laics budistes, a més de l'estudi personal de les seves doctrines i dels seus textos, m'han fet eixamplar la visual i aprofundir la meva experiència espiritual, i per tant crec que m'han ajudat, en el fons, a ser més bon cristià.

Quan vaig començar a viure a Tòquio, del budisme, en coneixia ben poc, a part d'algunes lectures molt generals que havia fet en els mesos precedents, tot preparant-me al “gran salt”. Mentre estava transcorrent un breu període a Irlanda per a aprendre millor l'anglès -ja que aquesta llengua també m'hauria estat necessària al Japó, sobretot abans de sortir-me'n amb el japonès-, un cap de setmana vaig tenir l'oportunitat de visitar Belfast, durant el qual un conegut em regalà el llibre L'ull interior: misticisme i religió, de William Johnston, un jesuïta de la Irlanda del Nord amb gairebé quaranta anys d'experiència al Japó a les espatlles. Gran coneixedor de sant Joan de la Creu i d'altres místics cristians, el pare Johnston intercalava escrits i reflexions espirituals de la tradició cristiana amb conceptes i experiències de l'àmbit budista. El resultat no era per res cap pasterada. El jesuïta es reconeixia sempre i només un cristià, i no pretenia fer-se portaveu dels amics i dels grans savis budistes, però, com a home d'esperit obert i sincer, volia compartir el que d'ells havia après i encara aprenia. Vaig començar el llibre a Dublín, on m'estava, i, adonant-me de la importància del contingut, el vaig voler assaborir sense presses. Vaig llegir-ne algunes pàgines a l'avió que em portava al Japó mentre sobrevolava Sibèria, i el vaig acabar a l'apartament “bonsai” al centre de Tòquio on vaig viure els primers mesos de la meva estada allà. La finestra de la meva minúscula habitació donava a un temple budista envoltat de tombes, i la de la nostra sala d'estar, on no n'hi cabíem gaires, s'obria davant d'un gran complex editorial de la Soka Gakkai, un nou moviment laic budista japonès, més aviat combatiu envers les altres religions, que també a Occident en els darrers anys ha establert alguns centres. Entrant a la meva nova llar, com es fa a totes les cases del Japó sense excepció, vaig haver de treure'm les sabates tot just passada la porta, abans de pujar el graonet que separa el dintre i el fora. No van passar gaires dies abans que fos molt conscient que, per a entrar en aquell món que m'acollia, m'hauria de descalçar de moltes altres coses. Per a poder veure amb “l'ull interior” hauria de fer silenci i escoltar, també amb el cos, el que només el cor pot entendre. Fou el pare Johnston, que vaig conèixer personalment força més tard, qui amb el seu llibre em donà la clau que em permetria d'entrar respectuosament en el món del budisme.

Vaig ésser convidat, poques setmanes després d'arribar, a visitar el temple central i les instal·lacions adjacents de la Rissho Kosei Kai, un altre moviment budista contemporani, amb el qual col·laboraven els meus companys des de feia anys. A diferència de la Soka Gakkai, la Rissho Kosei Kai promovia el diàleg interreligiós, i el seu fundador, Nikkyo Niwano, laic budista de profunda espiritualitat i exquisida sensibilitat, havia esperonat la col·laboració de la seva associació amb l'Església Catòlica des que, durant el Concili Vaticà II, havia tingut l'oportunitat de saludar personalment el Papa Pau VI. Un dels seus dirigents, que em feia de guia durant la visita, m'explicà a través d'un intèrpret, ja que la llengua encara no la parlava ni l'entenia, el significat dels signes budistes que anàvem trobant al llarg del nostre recorregut. Em va impressionar especialment una estàtua de Kannon, el bodhisattva més popular al Japó, que representa la compassió il·limitada del Buda Etern en la tradició mahayana, que és la que es va difondre a la Xina, a Corea, al Japó, i més tard al Tibet i a Mongòlia. Dels flancs del tronc de l'estàtua, s'estenien quaranta braços que sostenien cadascun a la mà un objecte divers. Simbolitzaven la varietat de formes amb què som ajudats per la Realitat Última i la multiplicitat d'expressions en què es pot manifestar cap als altres la nostra compassió. Vaig romandre'n íntimament tocat. Tota religió ha de portar cap a la compassió, cap a l'amor, si vol acomplir l'objectiu primari de tota via espiritual veritablement humana, i el budisme era clar que també hi portava. No m'ho feia entendre només l'estàtua. M'ho confirmaven, sobretot, l'acolliment delicadament calorós del budista que m'acompanyava i el seu esguard serè i lluminós. Durant el dinar que em va oferir, m'obrí també el cor i vaig intuir una mica l'espessor de vida que darrere els seus mots s'amagava. El vaig escoltar de bon grat, deixant de banda curiositats banals i preconceptes occidentals que m'arrossegava. I el buit que feia a la ment per a deixar que amb el cor i els ulls ens entenguéssim, va fer possible que el meu interlocutor parlés amb tota franquesa i sincerament s'obrís sense reserves al que jo li hagués volgut dir. Un veritable “diàleg”: paraula que genera transversalment comunió, no paraules juxtaposades de dos monòlegs paral·lels.

Alguns mesos més tard, vaig tenir ocasió d'anar un cap de setmana fins a Nikko, un indret meravellós a unes tres hores de cotxe de Tòquio, declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la Unesco. Enmig d'una natura exuberant que a la tardor -quan vam anar-hi- amb el canvi de color de les fulles palmades dels erables esdevé d'un rogenc encès de posta de sol, s'alcen superbs diversos temples i mausoleus. Hi són enterrats Tokugawa Ieyasu, el fundador de la dinastia de militars que va governar efectivament el Japó des del 1600 al 1868, i el seu nét Iemitsu, el tercer shogun del casal Tokugawa. Bon exemple del sincretisme japonès que ha permès la convivència del xintoisme i del budisme durant catorze segles, temples d'ambdues tradicions religioses comparteixen sense discontinuïtat un mateix sòl considerat sagrat. En un dels temples, vam haver de passar davant d'algunes estàtues budistes. Hi havia molta gent, però tothom s'hi inclinava al davant respectuosament tot passant. Em vaig sentir incòmode, ja que inclinar-m'hi també jo, en aquell moment, ho interpretava com un acte de veneració, que no volia fer. L'Alberto, un company italià de comunitat amb més anys de Japó que no pas jo, s'adonà del meu embaràs, i fent una mitja reverència em féu senyal de continuar cap endavant. Un cop a fora, tot fent-li present la meva perplexitat, em digué traient-hi importància: “És qüestió de temps. No t'hi capfiquis ara. Ho veuràs clar més endavant”.

Quan vaig ser jo a acollir amics budistes en una església catòlica, ho vaig entendre. No es feien cap problema ells d'ajuntar les mans i d'inclinar-se amb solemnitat davant d'un santcrist o d'una marededéu, i, veient que envers el sagrari jo mostrava la màxima veneració, no es feren escrúpols a acotar el cap com jo ho feia. Fou com si un nus que feia temps em tibava de cop es desfés. Del respecte manifestat cap al que és important per als altres, no en pot venir mai res de mal, vaig pensar. En els disset anys següents de Japó, no foren poques les cerimònies budistes o interreligioses a les quals vaig haver de prendre part, i no em calgué molt de temps perquè la cantarella dels sutres, rítmicament salmejats pels budistes, m'ajudés en el silenci del meu cor fins i tot a pregar al Pare i al Crist, mogut per l'Esperit Sant.

Cal un cor senzill i un esguard pur, i anar descalços de condicionaments, per a veure amb “l'ull interior” el treball de l'Esperit de Déu enmig dels qui externament són ben diferents de nosaltres, però que en el fons cerquen el mateix: l'Amor.