Benvolgut Xavier,

em trobava al Japó quan vaig rebre el teu correu i m'hauràs de perdonar abans que res de no haver-te respost abans. No et volia fer-te una resposta de circumstàncies i superficial, i he esperat uns quants dies després de tornar a Roma per a poder-te fer quatre ratlles amb una mica més de calma.

Durant aquests setmanes s'han escrit i dit moltes coses sobre la desafortunada citació que Benet XVI va fer de l'emperador bizantí Manel II Paleòleg, i no crec que pugui afegir res de nou sobre el tema. Com va dir el Papa mateix pocs dies després de la seva intervenció a Ratisbona, el que ell pretenia amb les seves reflexions era “convidar al diàleg de la fe cristiana amb el món modern i al diàleg de totes les cultures i religions” i no era intenció seva fer cap tipus de crítica a l'Islam ni al seu profeta. Les reaccions desmesurades que s'han produït en el món islàmic han fet entendre que s'han de mesurar i d'escollir molt bé les paraules quan persones com el Papa parlen sobre certs temes, però tanmateix, un cop superats els malentesos inicials, tot plegat esperem que pugui representar, com desitjava el papa Benet, “una empenta i un encoratjament a un diàleg positiu, també autocrític, sigui entre les religions que entre la raó moderna i la fe dels cristians”.

Certament, sobretot entre musulmans, jueus i cristians, un diàleg que porti a una comprensió i una entesa recíproques més àmplies i profundes és essencial en aquest tombant de la història. Com ja digué Benet XVI l'any passat a Colònia als representants d'algunes comunitats musulmanes i ha repetit fa pocs dies, “el diàleg interreligiós i intercultural entre cristians i musulmans no es pot reduir a una opció del moment. Es tracta efectivament d'una necessitat vital, de la qual depèn en gran part el nostre futur”. Dissortadament, sota el nom de religió, es barregen i es confonen molts elements que amb l'esperit genuí de la religió no tenen res a veure, i els qui fan més soroll en el món islàmic no són els qui pouen de l'Alcorà l'esperit de submissió al Déu de la Pau sinó els qui cerquen pretextos per a aixecar polseguera contra el món occidental. Sens dubte, no es pot ser ingenus i no adonar-se del perill que comporten els fonamentalismes religiosos, molt potents i actius en el món musulmà, però al mateix temps cal cercar d'evitar les simplificacions tendencioses i els estereotips generalitzadors que fomenten entre les civilitzacions més aviat l'enfrontament que no pas el diàleg.

Deixant de banda la qüestió puntual que ha provocat l'aldarull d'aquestes darreres setmanes, voldria fer una breu reflexió sobre el diàleg interreligiós en general. A vegades, es tendeix a voler anivellar de manera forçada i artificial totes les religions, posant en relleu els que les uneix, sense tenir suficientment presents les seves diferències. Per la meva experiència directa amb el món budista i el xintoisme i per la coneixença que tinc de les tradicions religioses asiàtiques, crec que és essencial per a un veritable diàleg interreligiós l'ésser conscient de la diversitat de l'altre i el tractar d'entendre'l des de les seves categories i de la pròpia experiència religiosa. En aquest sentit, per exemple, el mateix concepte del Déu Únic com a Ésser Personal, Transcendent i Creador de tot l'existent, típic de les tres religions monoteistes que es reconeixen en la fe d'Abraham i present també en d'altres tradicions religioses de diversos continents, aquest concepte central de la nostra fe -que afaiçona la nostra manera de pregar i d'adreçar-nos a la Divinitat- no està present en tradicions religioses com el budisme. Això no vol dir que el budisme sigui una religió “atea”, sense Déu, com s'ha escrit a Occident des que l'interès per aquesta religió es difongué a partir del segle XIX, sinó simplement que la seva forma d'apropar-se a la Realitat Última, a l'Essència de tot l'existent, parteix d'una altra visió del món i s'expressa a través d'altres categories i imatges. Cal respectar la diversitat de llenguatges i els continguts de la religió dels altres per allò que són, si volem que tot fent camí plegats recíprocament ens enriquim i puguem apropar-nos junts una mica més a la Veritat en si mateixa.

Els cristians creiem que Déu s'ha manifestat plenament en Jesucrist, professem que la “Paraula” de Déu s'ha encarnat en Jesús de Nazaret. La nostra fe ens ensenya que podem conèixer qui és Déu a través del rostre humà del Crist, que reconeixem com a Fill de Déu en el qual també nosaltres ens descobrim fills de Déu Pare, vivificats pel Seu Esperit. Ara bé, tradicions religioses com el budisme ens ensenyen, entre d'altres coses, a no reduir el Misteri de Déu a les nostres limitades perspectives antropomòrfiques. També per a nosaltres cristians, Déu resta sempre “més enllà” del que nosaltres aconseguim comprendre i expressar amb els nostres mots i els nostres raonaments. L'obertura a les altres tradicions religioses, tal com són, en la seva radical alteritat, no és doncs només una qüestió de tàctica o de conveniència, sinó una exigència comuna d'un camí compartit envers la plenitud de la Veritat.

Fas referència a “la por desmesurada a la pregària conjunta” per part de l'Església Catòlica. Certament la por no és mai un bon senyal, però més que de “por” jo parlaria de “prudència”. Certament, amb jueus i musulmans, nosaltres cristians podem trobar fórmules de pregària conjunta que d'alguna manera satisfacin a tots, tot i que la nostra pregària com a cristians va molt més enllà del que podem dir conjuntament amb ells, tenint present la nostra fe en Déu com a Comunió d'Amor entre Pare, Fill i Esperit Sant. Tanmateix, amb els budistes, per exemple, podrem meditar plegats, com de fet es fa sovint en molts de llocs, però difícilment, si som congruents amb les nostres respectives fes, podrem trobar paraules adients per a pregar junts. Podrem, això sí, si s'escau, assistir amb respecte als moments de pregària els uns dels altres. Aquest és el motiu fonamental pel qual, des de la primera trobada interreligiosa de pregària per la pau que Joan Pau II convocà a Assís a la tardor del 1986, l'Església Catòlica ha adoptat la fórmula de trobar-se junts per pregar, cadascun segons la pròpia tradició, i no pas de pregar junts utilitzant unes formes aigualides consensuades que de fet no expressarien adequadament ningú.

Només amb el reconeixement i el respecte de l'altre en la seva diversitat i el seu intrínsec valor, podrem arribar a una unitat de fons on la distinció no és font d'enfrontament sinó de comunió. De fet, com explicava el mateix Joan Pau II a la cúria romana després de la trobada d'Assís, “tota pregària autèntica és suscitada per l'Esperit Sant, que es troba misteriosament present en el cor de cada persona”, sigui cristiana o no ho sigui. I és precisament l'Esperit Sant, l'Amor, l'únic que pot conduir-nos a l'autèntica unitat que neix de la diversitat posada al servei de la comunió.

Tot agraint-te d'haver-me ajudat a reflexionar sobre aquest tema tan important, et saludo molt cordialment,