Sóc creient en l'Evangeli de Jesús, però tinc un dubte. Amb la misèria que tenim al món i tantes penes i malalties i amb la manca de mitjans per resoldre aquests problemes, em pregunto: ¿És necessària tanta parafernàlia a Roma i el viatge del Papa a València que costarà molts milions d'euros? ¿No creieu que menys vestits, menys or, i viure senzillament, seria el millor per demostrar que seguim el camí de Jesús, tot donant tots aquests diners a qui de veritat els necessita? Jesús entrà a Jerusalem el dia de Rams a dalt d'un pollí, no amb un avió privat. Vivia sempre al costat dels més necessitats donant-los tot el que Ell tenia. No tenia necessitat d'anells ni de grans creus posades al coll per demostrar el seu amor a tots els qui creien en Ell i estaven mancats de tot el necessari per poder viure dignament.
Perdoneu el meu atreviment a parlar-vos tan cruament. Sóc catòlica i practicant, però no puc suportar el que veig. Humilment us ho dic. Potser estic equivocada, però per favor necessito una raó convincent per poder canviar la meva manera de pensar i veure el que hi ha, perquè no m'agrada gens el que veig i vull creure que encara tenim motius per poder arreglar les coses. També vull fer menció de tants i tants religiosos i religioses que estan entregant la seva vida als altres enmig de la misèria i sense fer soroll. Un homenatge a tots ells, perquè ells sí que tenen Jesús al costat i viuen el seu Evangeli amb tot l'amor del seu cor. Repeteixo: us demano perdó del meu atreviment de veritat, i perdoneu-me si he estat una mica dura, però és el que penso.
Afectuosament,
una catòlica creient, però sobretot cristiana
Benvolguda,
gràcies d'haver estat tu la primera a obrir aquest espai de diàleg. De fet, com crec que traspua dels dos llibres que acabo de publicar i d'aquesta pàgina web, estic convençut que només en el diàleg, en el confrontar els nostres punts de vista i les nostres opinions, podrem anar essent cada vegada més i més capaços d'atènyer a una visió més completa i objectiva de les coses.
El tema que assenyales és complex i no es pot enllestir en poques línies, i per part meva, doncs, no pretenc d'exhaurir tot el que es podria dir i s'hauria de dir sobre això. Només alguns suggeriments de reflexió que caldria, sens dubte, aprofundir.
Abans que res, un toc d'alerta: no ens deixem influir, de forma ingènua, per allò que certs mitjans de comunicació ens volen fer empassar. Cal ser senzills, això sí; però no ingenus. Jesús mateix ens ho adverteix: “Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms” (Mt 10,16). Fa més de vint anys que visc fora de Catalunya, i per això, mirant-m'ho des de fora, hi noto de seguida quelcom que no es troba en d'altres països. Hi ha una voluntat explícita per part d'alguns sectors, que tenen molta influència en el món de la informació, no tan sols a no afavorir en l'àmbit públic la religió en general, sinó també a desprestigiar sistemàticament l'Església Catòlica com a institució. Això, crec, és característic de l'Estat Espanyol en els darrers decennis i n'hi ha prou amb sortir una mica a d'altres països per veure que la situació és molt diferent ben a prop de casa nostra. Per tant, abans que res, cal ésser conscients que fàcilment podem ésser condicionats per la informació que ens arriba a través dels mitjans, sigui com a continguts sigui com a presentació i interpretació dels mateixos.
En aquest sentit, crec que no té res a veure el fet que es faci la Jornada Mundial de les Famílies a València el proper mes de juliol amb la pobresa de l'Església. No es resoldran els problemes del món deixant d'anunciar l'Evangeli i deixant els cristians de trobar-nos, també a nivell internacional, per a celebrar i reflexionar junts sobre la nostra fe i la nostra tasca en el món d'avui. Vaig participar en la precedent Jornada Mundial de les Famílies, que es féu a Manila el gener del 2003, i he participat en diverses Jornades Mundials de la Joventut. Centenars de milers de persones d'arreu del món tornen a casa, després d'aquests congressos internacionals, esperonades i sostingudes en el seu compromís cristià en la societat, especialment envers els més desvalguts, i per tant, estic convençut que això ajuda molt més concretament a molts de pobres que no pas amb el que es podria fer amb els diners que calen per organitzar aquestes trobades. Els recursos de tot tipus, també econòmics, que es destinen a canviar mentalitats, a “convertir” els cors a la lògica de l'Evangeli, crec que siguin la millor inversió que es pot fer en favor dels més necessitats. La participació del Papa en aquestes trobades és el fet aglutinant de tantes persones, i la seva paraula i la seva presència són determinants per a poder fer una experiència d'Església Universal, i no crec, doncs, que hi hagi res a retreure-li en aquest sentit. Per cert, si no ho has fet encara, et recomanaria que llegissis l'encíclica de Benet XVI Déu és Amor. Crec que et pot ésser de llum sobre aquest tema.
Pel que fa referència a la “parafernàlia” del Vaticà, en un cert grau hi estic d'acord, però cal també reconèixer que des del Concili Vaticà II fins als nostres dies, en aquests quaranta anys, s'ha fet molta feina en el sentit d'alliberar-se de formes d'altres temps que no tenen cap sentit actualment. Hi ha encara força per fer, però cal també aquí no ser ingenus. L'Església Catòlica, des d'un punt de vista només organitzatiu i estructural, és la “multinacional” més complexa i amb més personal que existeixi i que hagi mai existit. I perquè precisament l'Església Catòlica és present en tot el món i en tots els àmbits, i comprèn associacions de tot tipus que treballen en els nivells més diversos, el bé que els catòlics fan és immens. Perquè tot això rutlli i vagi endavant, ens cal un bon “equip de treball” al voltant del bisbe de Roma, que és el nostre signe visible d'unitat, i això vol dir oficines, persones, estructures, i també diners que sostinguin el funcionament de la Santa Seu. Pobresa, sí, però intel·ligent i realment al servei de la justícia i de l'Evangeli; no manca de recursos que facin més difícil la tasca de l'Església d'evangelitzar el món, amb la paraula i amb l'acció.
Un darrer punt que només esmento: el de les creus, l'or, etc. Les sensibilitats són molt diverses segons les latituds i els moments històrics, i per tant cal estar atents a no fer generalitzacions per a tothom de coses que només van bé per a alguns. Expressar la sacralitat d'un moment, d'un acte, d'una persona, a través de signes i objectes externs, fa part de la religiositat natural dels homes i dels pobles, ens ensenyen la sociologia i la fenomenologia de la religió. El dipòsit cultural i artístic que la nostra Església ha anat acumulant en vint segles té un sentit també per a nosaltres en el dia d'avui. Certament, cal que sigui tot d'acord amb l'Esperit de l'Evangeli, i hem de deixar de banda allò que no el reflecteixi en el context actual, però hem d'apreciar, en la mesura del possible, el llegat -també de formes- dels qui ens han precedit a l'Església. Sé d'una persona adulta de casa nostra que, tot visitant Sant Pere del Vaticà, va intuir precisament allà que tot allò no podia ésser només un muntatge d'homes. Decidí d'anar més a fons i s'interessà en la nostra fe, i a la vetlla pasqual d'aquest any rebé el baptisme. Déu ens pot tocar de moltes maneres el cor: també a través de les grans obres d'art que el cristianisme ha generat...