Benvolgut Cinto,
he llegit el teu llibre A l'Orient, a l'Occident i m'agrada't el teu estil franc, respectuós i intimista, que acaba fent-te amic del teu lector. Demostres un gran talent literari i, perquè desitjo que tinguis un gran futur, no puc estar-me de fer una petita crítica constructiva. Així, doncs, l'exposo.
Sóc catòlic practicant i a mi el contingut del llibre em sembla fenomenal, però trobo que lamentablement només interessarà al “canal catòlic”. ¿Només vols escriure per a aquest canal? Jo crec que no. M'agradaria veure el teu llibre adreçat a tothom i venut a totes les llibreries.
Crec que ets una persona amb un gran carisma i unes experiències de diàleg amb altres cultures i religions que et converteixen en una persona molt interessant. A més, la teva formació no és només teològica, i per això pots parlar també amb el llenguatge més valorat pel gran públic d'avui en dia, el científic. Quan algú s'acosta al teu llibre, es fixa, per exemple, en la teva experiència al Japó i en la teva carrera de Bioquímica, i es pot fer dues preguntes. Si el budisme està tant de moda, que fins i tot alguns consideren que sigui un camí espiritual millor que el cristianisme, com és possible que tu, després de disset anys en contacte amb ell, encara siguis tan catòlic? I l'altra: com és possible que un bioquímic, o sigui un científic, visqui una fe tan admirable? Un llibre interessa sobretot quan descobreix quelcom de nou i tu podries fer dos best-sellers només contestant aquestes dues preguntes a la gent del carrer.
La gent del carrer, finalment, està ja cercant d'enderrocar les barreres que el racionalisme ens ha estat imposant durant anys, i ja es veuen els primers valents que troben que el materialisme no pot ser una filosofia de futur i que la felicitat i el destí de la humanitat només podran venir per mà de l'espiritualitat. Per ajudar aquesta gent tu tens quelcom a dir; pots fer veure que el cristianisme és camí, veritat i vida, i que la ciència moderna s'està trobant Déu pertot arreu. Tanmateix, per adreçar la teva prosa cap a aquesta gent, cal millorar la sintonia. Si segueixes escrivint com a teòleg, me'ls espantes. Parla com a Cinto Busquet, és millor.
En fi, això és el que volia dir-te, aprofitant de pas per felicitar-te i dir-te el goig que m'ha produït la lectura del llibre A l'Orient, a l'Occident.
Atentament,
Joan Valverde
Gavà, 21-V-2006
Benvolgut Joan,
t'agraeixo molt tot el que m'escrius, i m'alegra que el llibre t'hagi agradat. M'encoratgen i m'estimulen molt els teus suggeriments. Certament, hi ha hagut per part meva un esforç per escriure en un llenguatge planer i entenedor, però entenc molt bé que un llibre que es proposa de compartir reflexions i experiències a nivell profund de la persona no trobi de seguida les portes obertes del “gran mercat”. Tinc la impressió, tanmateix, que el problema no està tant en el fet que hi hagi o no hi hagi, dintre i fora dels cercles catòlics, persones interessades a l'espiritualitat i a llegir coses ben fonamentades sobre el cristianisme, sinó més aviat potser en els canals de difusió actuals de casa nostra, que no afavoreixen en principi tot el que vingui del “món eclesial”.
Com es trasllueix clarament de les primeres i de les últimes pàgines del llibre, he escrit A l'Orient, a l'Occident, pensant en primer lloc a persones que, independentment d'estar o no batejades, d'identificar-se o no amb l'Església Catòlica, poguessin estar interessades a fer un “camí de recerca” amb un cristià que s'interroga sincerament sobre la pròpia vida i el nostre món. No sabia, tal com dic al començament del llibre, cap a quin tombant o de quina manera el llibre s'aniria desenvolupant. Volia oferir el que tenia a dintre i pensar “acompanyat”, tot fixant sobre el paper experiències viscudes, tant al Japó com a Europa. No volia excloure cap de les facetes que constitueixen la meva persona i la meva trajectòria personal; per tant, també la meva formació científica i humanística, a més de la teològica, desitjava que hi tinguessin cabuda. Tanmateix, veient el resultat final, he de reconèixer que, tot i que el llibre no pretén en cap moment transformar-se en un “tractat de teologia”, el vessant de teòleg anà adquirint una certa predominança a mesura que avançava en la redacció del text. Potser és perquè, essent el meu primer llibre i no sabent si n'escriuré d'altres, volia deixar per escrit sobretot el que per a mi ha estat i és el més important: l'experiència personal de Déu a través de l'obertura “incondicionada” als altres.
Quan vaig acabar d'escriure'l, el vaig enviar a una desena d'amics meus, experts i professionals en diversos camps, per a conèixer-ne el parer abans de proposar-lo a alguna editorial per a la publicació, en el cas que la seva valoració fos positiva. L'endemà mateix tenia la primera resposta d'un d'ells, que des de fa molts anys ha trencat completament amb l'Església Catòlica. Havia començat a llegir el llibre al vespre i se l'havia empassat fins a la darrera pàgina pràcticament sense interrupció. De calent en calent, em va escriure de seguida les seves impressions, i això em féu entendre que, en un cert grau almenys, havia reeixit en el meu intent d'obrir un diàleg no només amb cristians interessats en reflexions teològiques, sinó també amb persones no inserides en l'Església sensibles a la dimensió espiritual i transcendent de la nostra existència.
Just abans de respondre't, he rebut de l'escriptora Montserrat Rico Góngora una seva carta oberta a tall de ressenya del meu llibre, amb el títol “Carta de l'Agnosticisme a la Fe”. Pel seu interès, li he demanat de poder-la fer pública en aquest Espai de Diàleg, i la podràs doncs llegir. Com veuràs, el llibre està començant a ser valorat també per persones que no són del “canal catòlic”. La Montserrat m'escrivia en el correu electrònic on m'adjuntava aquest seu escrit: “Fins i tot a un home de fe com tu li pot ser més útil la reflexió assossegada d'un agnòstic que la cega obcecació d'un creient”. Les seves ponderades reflexions em confirmen que és possible sempre una comunicació profunda entre persones que s'interroguen seriosament i honestament sobre les grans qüestions personals i socials, tinguin o no tinguin les mateixes conviccions religioses; i em fan constatar una vegada més que el diàleg és sempre enriquidor per a tots.
Em suggereixes d'escriure més sobre la relació entre el budisme i el cristianisme, i entre fe religiosa i ciència. Són temes que he volgut tocar en alguns dels capítols del llibre, tot i ésser conscient que no els podia aprofundir suficientment en aquest context. Com ja escric en el llibre, he après i continuo aprenent molt de l'experiència espiritual del budisme, però això no treu que, precisament perquè em tracto d'obrir a la Realitat així tal com és -tal com proposa el camí budista-, em sento cada cop més i més cristià, convençut que és tot seguint el Crist que la meva humanitat madurarà plenament en la comunió amb els altres en Déu. No excloc, sense presses i quan arribi el moment, d'escriure més a fons en aquesta direcció. Pel que fa a la relació entre ciència i fe, he de reconèixer que potser no sóc la persona més adient. Tot i tenir la carrera de química acabada, fa ja més de vint anys que vaig tancar els llibres sobre aquest tipus de matèries, i després no he pogut mantenir-me al pas rapidíssim dels nous avenços de la ciència; per això, humilment, hauré de deixar aquesta feina per a d'altres més preparats a afrontar-la amb competència.
Tot cercant plegats de millorar en el comunicar de forma atraient les raons de la nostra esperança, rep el meu agraïment més sentit.