Voldria escriure-us
els mots més bells.
Cantar-vos amb el cor
allò que el llavis
no saben dir-vos.
Perquè el que sóc
ho sóc perquè vosaltres
us estimàreu i us estimeu,
perquè sempre, arreu,
més enllà d'entendre'm
o d'entendre-us,
sabéreu respectar
que no sóc vostre
sinó d'un Altre.
“Posa seny”, “vigila”,
“no et desanimis”,
em dius, tu, pare,
a qui la vida ha ensenyat
que, per a poder recollir
quan n'és el temps,
cal sembrar molt abans.
“Dorms bé? Menges?”,
em preguntes, tu, mare,
tot fent-me sentir
com si hi fos només jo
estimat a dintre teu,
tot i ésser-ne set
els qui ocupem del tot
el teu cor de mare.
Amor igual i divers
que ha nodrit en mi
la llibertat d'estimar,
no només set
sinó set per set,
i així algú potser,
encara que sigui
tan sols una mica,
ha pogut entreveure
també a través meu
un reflex del Pare
que ens és a tots
Mare pacient.
Antraiguë, 12-I-2004
Cinto Busquet, del llibre Caminant Endins, Edimurtra 2006.