El llibre A l'Orient, a l'Occident: a la recerca d'un sentit, de Cinto Busquet, és, tal com ho explicita el mateix títol, un viatge vital cap a la diversitat cultural del nostre món globalitzat i un viatge cap a l'interior de la persona que busca el sentit de la seva vida. L'autor ens convida a compartir amb ell aquest trajecte. No es tracta d'una narració autobiogràfica, però tot el llibre està amarat de la seva experiència personal. Ens fa participar de la seva intimitat, de les seves conviccions, de tal manera que el lector espontàniament se sent còmplice de la seva aventura, de la seva trajectòria. El camí que se'ns proposa és el de la recerca d'una vida plena de sentit. "Vull oferir-me a tu com ara sóc, amb el que duc a dintre, amb el que crec i amb el que he viscut, i assumeixo el risc de fer-te entrar al clos de la meva interioritat". No és un viatge definit només pel punt de sortida i el d'arribada. Cal estar amatent al solc que deixa la pròpia trajectòria, que alhora va modelant el traç de la pròpia personalitat.

L'inici d'aquest camí és la vivència personal de la crida de Déu a seguir-lo. Cinto Busquet sent aquesta crida de ben jove, d'adolescent. L'opció fonamental de la seva vida és seguir les petjades d'aquesta crida; és l'opció d'enforcar el projecte de la pròpia vida per la presència de Déu en nosaltres. "Creure comporta acollir la realitat pel que és en ella mateixa, sense reduir-la a la nostra mesura ajustant-la als nostres capricis (...). Tenir fe porta com a conseqüència aconseguir d'anar més enllà dels condicionaments que l'experiència ens imposa, acceptar que el real serà sempre més gran i més profund del que copsem i entenem en el moment present (...). Creure vol dir, humilment, acceptar d'ésser limitat i escoltar amb el cor el testimoniatge dels altres, i ésser obert a Déu, que ens sorprèn i se'ns revela en la nostra història de forma imprevista tot fent camí".

El més gran viatge de l'home neix a l'interior del seu cor, en oferir la seva disponibilitat a Déu. Es tracta d'assumir la realitat dels nostres condicionaments i les nostres limitacions, i alhora obrir-nos del tot a la potencialitat del nostre esperit a la recerca del nostre sentit transcendent. Seguir la crida de Déu és ampliar al màxim el registre de la perspectiva de la nostra vida humana. Obeir Déu és esdevenir més lliures. La llibertat dels fills de Déu ens permet desplegar al màxim la creativitat del nostre projecte de vida. La narració que ens proposa l'autor és trenar llibertat i compromís, creativitat i obediència, fidelitat i confiança.

En aquest projecte de vida, Cinto Busquet troba companys de viatge arreu. Des de la Girona natal fins al Japó, va descobrint amics, germans. Amb tots ells estableix un diàleg viu, respectuós, sincer. És la gran aventura de la comunicació interpersonal, la del diàleg en l'esperit. Cal començar la caminada des del voler "conèixer" sincerament l'altre, amb mirada neta, descobrint-hi la riquesa dels seus valors. De conèixer cal passar a "comprendre"; és a dir, a enriquir la pròpia mirada amb la mirada de l'altre. I, així, arribar a la fita de "compartir" fraternalment. A cada trobada de persones, de cultures, de civilitzacions, l'entorn ens convida a seguir aquest procés. És un teixit de relacions ple d'humanitat.

En el nostre món, on la globalització s'experimenta en la quotidianitat, correm el risc de mirar el món i no veure'l, de trobar-nos físicament amb persones i alhora desconèixer-les. La globalització pot esdevenir anecdòtica, superficial; cal entrar amb estimació en les diferències de civilització i de cultura per veure l'autèntic relleu de la riquesa de les diverses col·lectivitats humanes. Aquest llibre és el testimoni d'un diàleg intercultural i interreligiós viscut com a experiència personal des del sentiment de germanor universal. És bo constatar com l'autor, en endinsar-se en aquest món globalitzat, necessita afirmar el seu sentit de pertinença, de catalanitat, de fidelitat a la llengua. És necessària la identificació cultural, la que ens permet ser membres d'un poble enmig del concert mundial dels pobles, per tal de poder exercir la nostra condició de fills d'una comunitat cultural. Identificació i universalisme estan plenament interrelacionats en la seva vida.

A mesura que avancem en la lectura del llibre, anem captant el testimoni de qui, seguint la crida de Déu, va ampliant l'horitzó de la seva vida. Seguir el camí de Déu implica assumir que la pròpia vida és un projecte per desenvolupar, una missió per acomplir enmig de la humanitat. La generositat en posar al servei de Déu i dels altres la pròpia existència comporta rebre molt més del que un dóna. Per això, Cinto Busquet es proposa acompanyar les persones al misteri del Déu fet Home, de Jesucrist. És fer-se servidor del missatge evangèlic, de les benaurances; aquesta és la missió de l'Església: "Si l'Església és considerada "santa", és perquè els sants hi deixen actuar fort l'Esperit que tot ho santifica. La institució i la jerarquia són necessàries, però, sense els carismes de l'Esperit que fan florir de molts colors l'Església, aquesta seria més aviat una màquina que ofega que no pas una llar on tots podem escalfar-nos al seu caliu". L'Església és el Sagrament. L'experiència humana porta l'autor a comprendre la realitat sagramental, que emergeix de la mateixa vida humana i arriba a fer present la gràcia que Jesucrist ens ha deixat. De fet, la seva missió sacerdotal, tan present al llarg de l'obra, se'ns presenta com un servei al diàleg que Déu ha obert amb la humanitat a través del seu Fill. "Els cristians no hem de convèncer ningú amb raonaments i paraules. Hem de deixar que el Crist, viu enmig nostre, es manifesti Ell mateix i toqui el cor de qui se'ns apropa". Al meu entendre, aquest és el punt més àlgid del viatge que Busquet ens proposa: el seu sacerdoci com a sagrament de l'Església.

Déu és Amor i aquesta realitat és el fonament de la seva opció de vida; és una entrega radical, feta d'interioritat i de totalitat. És un viatge cap a l'interior espiritual que ens modela com a persones i alhora és un viatge que ens projecta cap a l'altre, cap als altres: del "cor" a allò de què Déu ens parla a tota la humanitat, d'Orient a Occident.

Recordo la conversa que vam tenir al Parlament de Catalunya quan, essent-ne president, vaig rebre-hi Chiara Lubich: l'horitzó de la política feta des del compromís cristià no és ni imposar una ideologia determinada, ni només administrar la confrontació d'interessos particulars. És saber induir pel propi testimoni tots els ciutadans a tenir actituds de valors comunitaris; fomentar la construcció d'una comunitat humana universal amb sentit de fraternitat; fonamentar la tolerància i el civisme amb esperit de germanor. No és fàcil, però tampoc no és una utopia perquè Itaca és el viatge, si sabem veure Déu en el rostre del germà.