Estimat Cinto,
com saps sóc un gironí amb forts lligams amb dos països asiàtics que es troben un xic més avall del Japó: Nepal i Índia. Tots dos m'han donat una de les poques coses realment importants de la meva vida: un fill. Estar-ne agraït és poc. Són un regal de Déu. També un regal dels seus progenitors.
A més, el Nepal em va trencar els esquemes de noi de parròquia gironina per mostrar-me l'existència de valors universals (per exemple, ser persona, generositat, acolliment...). Viure el Nadal de l'any 1993 allí va ser impactant. Tot el dia em preguntava: on és el Nadal? On és el Nadal a Girona, on sobrarà de tot, o pels carrers de Katmandú, on infants de pocs anys dormen sobre pilons d'escombraries encesos per trobar escalfor?
L’Índia també em va mostrar els mateixos valors universals. L’Índia em va permetre estar al costat dels més desvalguts. Vaig compartir una Eucaristia amb leprosos. Vaig tenir repetides vegades als braços nadons deixats a les portes dels orfenats amb el desig d'un futur millor que el de les seves famílies. Ploro la no acceptació de nadons per part d'occidentals per raó del seu color fosc de pell, pels seus handicaps... Recordo una nena, la qual havia de ser adoptada, que vivia estirada en un llit d'un orfenat d'allà portat per monges perquè, abans de ser adoptada, un mosquit la va picar produint-li una greu lesió cerebral i els "adoptants", penso que dels Estats Units, la varen deixar a l’Índia. Vaig encaixar les mans a moltes/molts Mare Teresa de Calcuta i Vicenç Ferrer anònims que han entregat la seva vida al servei dels més necessitats. Sóc testimoni directe de la santedat de la Mare Teresa de Calcuta. Tots ells (anònims o no) són una lliçó pels que ens diem catòlics mentre vivim dins còmodes muralles. Cinto, què fem els catòlics occidentals?
Com saps he llegit el teu llibre "A l'Orient, a l'Occident:a la recerca d'un sentit". Cinto, crec en el que fas. Crec que tens capacitat per a més. Crec que pots escriure'ns sobre els valors universals que jo sols he intuït. Valors que van més enllà de qualsevol muralla, de qualsevol frontera. Valors que ens podrien unir a tots pel que som: persones a la recerca d'un sentit.
Cinto, ara que rellegeixo aquestes ratlles mal girbades, m’adono que ahir en Lluís Llach en el seu recital de Fires, també de comiat del món de l'espectacle, apuntava repetides vegades la necessitat d'orientar les nostres vides vers ser "bones persones" (un altre valor universal). Cinto, hi ha una necessitat. Tu, per la teva experiència i pels teus coneixements i aptituds, pots contribuir a assolir entre tots un món millor.
Una abraçada,
Santi PÉREZ i MORATONES
Girona, festa de Tots Sants 2006
Estimat Santi,
gràcies pel que m’escrius i per fer-ho aquest cop de forma oberta en aquest Espai de Diàleg. Crec que el que tu comparteixes pot fer pensar i estimular en profunditat a moltes persones, com m’ho ha fet a mi. De fet, la vostra família, amb els vostres tres fills, plenament vostres i germans entre ells, tot i haver nascut d’altres pares i en indrets ben diferents del món, ha estat i és per a mi un model del que hauria de ser una família que s’inspira als valors universals que proposa l’Evangeli.
Tens tota la raó quan dius que sovint estem massa còmodes i tranquils els qui vivim en la part de món on tenim fàcilment tot el que ens cal i molt més. En aquest aspecte, no hi té gaire res a veure si ens trobem a Orient o a Occident: tampoc al Japó no he trobat en moltes persones prou interès envers els problemes globals que condicionen sobretot el països on la pobresa estructural i social és més gran. Com tu també has pogut comprovar, tanmateix, és a vegades més aviat en els països i en els llocs on falta gairebé de tot, però hi ha més riquesa d’humanitat i es viu millor la solidaritat, on sovint podem veure-hi més clar, i entendre el que realment ens cal per a ser feliços plenament com a éssers humans.
M’agrada molt l’elogi que fas dels milers i milers de sants anònims que arreu del món es desfan en bé dels altres, sense esperar cap altra compensació fora de la satisfacció d’haver fet el bé, d’haver contribuït a fer aquest nostre món un xic més humà, d’haver fet costat a qui ho necessitava. Jo també n’he coneguts molts, i són aquests cristians compromesos i conseqüents els qui em fan contemplar en el nostre món d’avui el rostre més bonic de l’Església i els qui m’esperonen a donar-me més i millor jo mateix als altres.
Com deia en Lluís Llach, i tu em refereixes, jo també crec que ja faríem molt si orientéssim les nostres vides a tractar de ser veritablement “bones persones”, és a dir, persones que actuem concretament motivades pels bons sentiments que ens suggereix el cor. Si nosaltres canviem, certament canviarà la nostra manera d’interaccionar amb els altres; i és per això que si volem realment aportar quelcom de positiu i decisiu per als altres, el primer esforç que cal fer, sens dubte, és el de tractar de ser “bons”.
Hi ha una frase de Mare Teresa de Calcuta que de tant en tant em fa bé de recordar. La digué a Chiara Lubich, la iniciadora del Moviment dels Focolars, la primera vegada que les dues es van trobar: “El que tu pots fer, jo no ho puc fer; el que jo puc fer, tu no ho pots fer”. Mare Teresa i Chiara són dues dones fortes que s’ho han jugat tot per realitzar el que sentien que era la missió que Déu els encomanava. Ni una ni l’altra no prengueren la iniciativa, van respondre a una crida per part de Déu, que els parlà a través de circumstàncies que visqueren, de persones que trobaren, de situacions que hagueren d’afrontar. Les necessitats són moltes i les possibilitats innombrables, però ningú no està cridat a fer-ho tot ni tots podem interessar-nos en mil coses a la vegada. La saviesa i l’encert d’una vida rau en el saber copsar, moment per moment, quina és la part que ens toca fer a nosaltres.
Per una altra banda, el perill de l’aburgesament és sempre per a tots a la cantonada, inclosos els qui hem volgut deixar-ho tot per anunciar amb la vida i les paraules que Déu és Pare que ens estima amb cor de Mare, i fa bé que ens ajudem els uns als altres a no acontentar-nos amb poc si podem donar més de nosaltres. En aquest sentit, t’agraeixo la teva sacsejada.
Ben teu,